Amors combatius

Fuente: Raúl Pont

Fuente: Raúl Pont

És el color de la terra, fosca per la vesprada i sempre clara quan despunta el dia, el que recorde quan alce la vista. Però, ja no la puc veure, a l’Horta: ara tan lluny de ma casa, tan prop de la teua. Aquelles extensions de terra plana i arenosa per les que caminava quan era una xiqueta estan desapareixent, i només ens queda el record, que no és més que una barreja de meravella i pena.

La meua infantesa, i pot ser també la teua, tinga l’aroma àcid i floral de les taronges; o el soroll silenciós d’un passeig al capvespre d’hivern; o les rialles de la despreocupació més absoluta i inconscient. És, en última instància, una experiència rememorada i, com a tal, allunyada de la realitat, doncs eixe és precisament el joc macabre dels records.

Però hui, el medi ambient −com context vital− perd importància conforme les grans metròpolis s’expandeixen i la urbanització desmesurada desfigura el paisatge d’una ciutat que comence a no reconèixer. Una amenaça obscura i sigil•losa que repta a dintre de la nostra societat, que no es veu però sí es sent, que dóna por i per això s’evita: parlar-ne seria demostrar un interés que, espere, no siga fictici.

Vivim al revés, a voltes massa apresa i altres ralentitzats, en un món que es disgrega a cada pas, on els canvis són continus però no immutables. La societat, i en particular la joventut, obliden −millor, per ser estrictes, oblidem− els nostres orígens: al remat, naixem de la terra i morim en ella. Com apartar allò que forma part de la teua existència, que és intrínsec de les vivències humanes?

La terra humida ha sigut, durant dècades, el suport d’una societat que malvivia i enyorava altres èpoques, altres llocs. Ha sigut, també, imatge exterior de una ciutat, València, que hui, sota un govern incompetent, està més perduda que mai. D’aquest tema parle, fins que s’esgota, amb la meua iaia, postrada a una cadira de rodes però amb les vivències encara despertes. I em conta les hores, els dies i les nits, en definitiva, la vida, que va crear al voltant de la terra, de la seua terra, i em pregunta com puc sentir-me realitzada sense defendre-la, o al menys, sense apreciar-la; una pràctica que, malauradament, s’està extingint.

Però malgrat la destrucció, a València encara es podem trobar llocs de contemplació visual, espais de redempció on evocar aquells matins de diumenge de ja fa massa primaveres. I tot i que fa molt de temps que abandoní els passejos, a voltes, quan la necessitat em supera i l’ànima sucumbeix al plaer, em deixe veure per aquells passadissos de coses inadvertides, casuals. Pense en mon pare al camp, atrafegat i exhaust, feliç malgrat el maltractament mercantil, i intente endevinar què és el que ells coneixen per sentir-se satisfets al camp.

Tradicionalisme emmascarat de nostàlgia? Evocacions que per falta d’arguments acaben sent irreals? Hauria de preguntar-li una altra volta a la meua iaia, i també al meu pare, per contestar aquestes qüestions. O simplement hauria d’observar el seu rostre,els seus ulls brillants quan em parlen de la importància de conservar allò que es nostre, que ens pertany, per obtenir una resposta personal sí, però humana.

Juan Cruz comentava aquest diumenge a El País Semanal que si es desperdicia allò bo que es té, es pot perdre, i després queda eixa cosa tan trista que és la nostàlgia d’allò perdut que no es pot defendre. Jo no podria haver-ho dit millor.

Elisa Pont

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s